Josep Pla Roca, nascut a Barcelona el 1909. Als 30 anys s’exilià a França amb el seu germà per formar part del govern Republicà. A l’edat de 42 anys prengué part del govern polític francès. Fou elegit Diputat el 1952 fins el 1957 quan abandonà el càrrec per tornar a Barcelona. Allí fou detingut per conspirar contra Francisco Franco. El 1963 morí a la presó on era reclús. Està enterrat a Montjuïc juntament amb la seva dona morta durant el bombardeig de Barcelona el gener del 1939.
Diari de Josep Pla Roca, trobat dintre d’una caixa de sabates al seu apartament.
- 26 de gener del 1939
Ha caigut Barcelona i tots tenim al cap un únic destí, la frontera. Pels que com jo, em intentat lluitar per uns ideals contradictoris amb el pensament de l’exèrcit i una esglési a que ha perdut poder, només ens queda l’exili. Fa nou dies, la Maria va morir quan casa nostra es va ensorrar. Ella i tots els veïns de sempre.
He començat avui el camí cap a França amb el meu germà, en Carles. No sabem realment que farem, i menys que agafar. Sobreviure o recordar? Al final he agafat els documents acreditatius, una mica de roba i un petit farcell amb fotografies, una ploma, tinta i una llibreta que he convertit en diari. Aquí on escric.
Fins ara em caminat 28 quilometres, dels 84 que encara ens queden per arribar a Girona.
- 2 de febrer del 1939
Avui per em passat per una decadent Figueres, que promptament serà bombardejada. És respira pànic i desesperació en cada mirada, i cada respiració. No és sent res més que el silenci dels vençuts pel camí de l’exili. En Carles sembla que encara pot caminar tot i la ferida del bombardeig a Barcelona.
Un company m’ha explicat que Negrín ha traslladat el tresor de la República a la Vajol, en una petita mina de talc. Si no aconsegueixo arribar a França segurament cremaré el diari perquè els nacionals no el trobin.
- 4 de febrer del 1939
Els republicans ja em perdut tota esperança quan Companys ha proclamat “Tot i tothom a la frontera”. No queda més que abandonar definitivament la terra, una terra que sempre serà nostra i que d’aquí poc deixarem de poder-la tocar. Em quedaria, però no vull deixar-me matar pels que ens han fet fora, no els donaré el tal desig de matar-ne un altre. No em deixaré matar per els Feixistes.
- 8 de febrer del 1939
Per fi em aconseguit creuar la frontera, després de més de nou hores de cua. França. No veig diferència de territori, he creuat una línia invisible que em converteix en ciutadà d’enlloc. Estic a una passa de la meva terra, la miro i ploro. Abans de creuar m’he agenollat per última vegada rendint-me davant del meu poble, cansat i amb dol. L’he acariciat amb suavitat, la he besada i he renunciat al que sóc a canvi de la vida. Suposo que val més la vida que una terra que ja no em pertoca. Aquests nacionals que tant la volen la poden ocupar, malmetre, però mai serà seva. Almenys mentre tots els que l’hem hagut de deixar aquí i guardar-la dintre el cor.
- 10 de febrer del 1939
Porto un dia al camp d’Argelers, a 2km del Rosselló. Amb la fred, la sorra i la tramuntana. Amb els morts dels que han recorregut centenars de distància per la vida, i els hi ha robat una maleïda platja. La mateixa que acull als intrèpids durant el mesos de calor. Però al febrer només queda el fred i una aigua glaçada que et mulla la roba. No tenim ni teulades, ni roba seca, ni menjar; ni tan sols aigua. Però suposo que sóc un dels afortunats que va poder creuar la frontera fa dos dies, perquè fa dues hores l’han tancat a tots aquells que van decidir-se massa tard a salvar la vida i perdre la terra.
- 1 d’abril del 1939
Últim dia de la Guerra Civil Espanyola. Ha durat tres anys, ens ho ha pres tot i el poc que ens quedava ens ho ha tret l’exili. Les fotografies, els fills, les dones, les joguines, les imatges. Ja no ens queda res, només la vida. En Carles va morir el 4 març d’una greu pulmonia que va començar amb un simple refredat. Suposo que això és només el principi d’un altre període fatal pels Republicans, que durarà fins que aquells que ens han fet marxar apostin pel respecte, la igualtat i tots els principis que reivindicava la República.
Diari de Josep Pla Roca, trobat dintre d’una caixa de sabates al seu apartament.
- 26 de gener del 1939
Ha caigut Barcelona i tots tenim al cap un únic destí, la frontera. Pels que com jo, em intentat lluitar per uns ideals contradictoris amb el pensament de l’exèrcit i una esglési a que ha perdut poder, només ens queda l’exili. Fa nou dies, la Maria va morir quan casa nostra es va ensorrar. Ella i tots els veïns de sempre.
He començat avui el camí cap a França amb el meu germà, en Carles. No sabem realment que farem, i menys que agafar. Sobreviure o recordar? Al final he agafat els documents acreditatius, una mica de roba i un petit farcell amb fotografies, una ploma, tinta i una llibreta que he convertit en diari. Aquí on escric.
Fins ara em caminat 28 quilometres, dels 84 que encara ens queden per arribar a Girona.
- 2 de febrer del 1939
Avui per em passat per una decadent Figueres, que promptament serà bombardejada. És respira pànic i desesperació en cada mirada, i cada respiració. No és sent res més que el silenci dels vençuts pel camí de l’exili. En Carles sembla que encara pot caminar tot i la ferida del bombardeig a Barcelona.
Un company m’ha explicat que Negrín ha traslladat el tresor de la República a la Vajol, en una petita mina de talc. Si no aconsegueixo arribar a França segurament cremaré el diari perquè els nacionals no el trobin.
- 4 de febrer del 1939
Els republicans ja em perdut tota esperança quan Companys ha proclamat “Tot i tothom a la frontera”. No queda més que abandonar definitivament la terra, una terra que sempre serà nostra i que d’aquí poc deixarem de poder-la tocar. Em quedaria, però no vull deixar-me matar pels que ens han fet fora, no els donaré el tal desig de matar-ne un altre. No em deixaré matar per els Feixistes.
- 8 de febrer del 1939
Per fi em aconseguit creuar la frontera, després de més de nou hores de cua. França. No veig diferència de territori, he creuat una línia invisible que em converteix en ciutadà d’enlloc. Estic a una passa de la meva terra, la miro i ploro. Abans de creuar m’he agenollat per última vegada rendint-me davant del meu poble, cansat i amb dol. L’he acariciat amb suavitat, la he besada i he renunciat al que sóc a canvi de la vida. Suposo que val més la vida que una terra que ja no em pertoca. Aquests nacionals que tant la volen la poden ocupar, malmetre, però mai serà seva. Almenys mentre tots els que l’hem hagut de deixar aquí i guardar-la dintre el cor.
- 10 de febrer del 1939
Porto un dia al camp d’Argelers, a 2km del Rosselló. Amb la fred, la sorra i la tramuntana. Amb els morts dels que han recorregut centenars de distància per la vida, i els hi ha robat una maleïda platja. La mateixa que acull als intrèpids durant el mesos de calor. Però al febrer només queda el fred i una aigua glaçada que et mulla la roba. No tenim ni teulades, ni roba seca, ni menjar; ni tan sols aigua. Però suposo que sóc un dels afortunats que va poder creuar la frontera fa dos dies, perquè fa dues hores l’han tancat a tots aquells que van decidir-se massa tard a salvar la vida i perdre la terra.
- 1 d’abril del 1939
Últim dia de la Guerra Civil Espanyola. Ha durat tres anys, ens ho ha pres tot i el poc que ens quedava ens ho ha tret l’exili. Les fotografies, els fills, les dones, les joguines, les imatges. Ja no ens queda res, només la vida. En Carles va morir el 4 març d’una greu pulmonia que va començar amb un simple refredat. Suposo que això és només el principi d’un altre període fatal pels Republicans, que durarà fins que aquells que ens han fet marxar apostin pel respecte, la igualtat i tots els principis que reivindicava la República.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada